UN CONTE D’HIVERN d’EMMANUEL LAFONT

UN CONTE D’HIVERN d’EMMANUEL LAFONT

UN CONTE D’HIVERN

M’agradaria ser més ràpid i precí­s amb el llapis per no deixar escapar l’instant, atrapant la meva vida a trossos, prescindint de la càmera fotogràfica. Seria genial. Els meus quaderns de viatges serien els meus àlbums de fotos. Els meus retalls. Els meus diaris. El meu món”

L’obra d’Emmanuel Lafont el defineix com un artista amb ple domini del dibuix i com un excel·lent narrador d’històries. No és tan senzill. És sens dubte creador d’un univers fantasiós i immens. Un univers amanit amb aspectes surrealistes i fins i tot dadaistes, conceptualment parlant. Un univers en el qual l’ordre dels factors no altera un resultat final, del que ens creiem que és real, rendits a la sorpresa. Tenim l’opció de quedar-nos en una primera lectura, deixant-nos guanyar per la idea del fotomuntatge clàssic. Però l’artista ens sotmet al fet purament analí­tic, ens fa pensar en la possibilitat d’un nexe natural entre dues realitats, dibuixades, aparentment inconnexes. Aquest nexe té un nom i llinatge: Emmanuel Lafont. Devorador incansable d’imatges, pas previ i necessari, per crear-ne de noves. Sacrifica realitats per crear fantasies. El collage no és una tècnica, és un recurs al que fa miques en el seu sentit més acadèmic. Ell dibuixa el collage, juga amb les diferents pells de la realitat, desafiant qualsevol lògica. No és estrany trobar l’artista perdut en els rastres o bé en algun antiquari, a cada ciutat que visita, perdent-se entre caixes estibades de fotografies, records d’altres vides. És un entusiasta del passat que d’altres refusen. Per a ell el passat és una provocació, com qui activa el subconscient creatiu. No s’ha parat a analitzar la composició fotogràfica que ha caigut a les seves mans quan ja sent la capacitat, la necessitat, de transformar el destí d’aquest fragment de vida. Conèixer no és imprescindible, és l’excusa perfecta per trobar-se en el passat, en el present o el futur. La seva curiositat és desbordant, i activa el procés creatiu sense lí­mits. Els seus projectes mai comencen o acaben, s’obren a seqüeles o preqüeles.

Un conte d’hivern ha d’entendre’s per fases, capítols, a cada un més intens. Hi ha un punt d’inflexió previ en la trajectòria de l’artista en complir els 35 anys. En aquest moment decideix que al marge d’explicar històries a través de la seva obra, desitja viure-les, des de la pròpia obra, però des d’un altre prisma. L’efecte és exquisit potenciant el seu costat més í­ntim en cada traç. La seva vida transcorre en paral·lel a les seves troballes. Tresors. Ell dibuixa incansable. S’obsessiona, centra la seva recerca en les vides dels protagonistes anònims de les fotografies. Rarament obté un resultat convincent que l’allunyi del seu objectiu. Altres vegades, lluny de donar-se per vençut, crea el resultat que desitja, sadollant, per moments, la seva creativitat. La seva obra sorgeix de retalls, trossos de la vida d’altres, així com de la seva pròpia. S’acompanya sempre d’un petit quadern, en el qual pren notes escrites i dibuixades. Algun bitllet de trajecte en tren solapat en una pàgina perduda, textos amb els quals remarca els seus records, anècdotes al cap i a la fi, que transcorren en la seva recerca. L’artista narra ordenat la història, en la qual els punts i apart són anomenats “la casualitat”. Aquestes “casualitats” s’obren a noves històries paral·leles que acaben sent un focus més. Els altres ens limitem a “escoltar”, veure. Intuïm la il·lusió d’un nen en tots i cadascun de les seves passes rere Franz Maes; imaginant la vida de qui sostenia la copa que, després d’un glop, va posar sobre aquest sota got dels anys 20; o de la vida inusual, per a l’època, d’un matrimoni alemany arrelat a Mallorca. La maduresa ens arriba grècies a un element extraordinari: el dibuix. Les seves mans tremoloses per l’emoció explicant el projecte, curiosament es contenen en la calma absoluta executant l’obra. Hores i hores, dies sencers, només l’artista, el llapis, el carbonet, el paper, la tela o la pedra litogràfica, filant històries per a compartir. I de sobte ens provoca gràcies a obres immenses, imponents, carbonet sobre tela per vegada primera. Si alguna cosa té Emmanuel Lafont és respecte, coherència, responsabilitat en tot el que fa. Deixa l’atzar per al procés de recerca previ a escriure, dibuixar, la història. En l’obra en si la sort no hi té cabuda, mai. Un conte d’hivern es va iniciar fa dos anys. És un projecte en el qual s’entrellacen diferents camins, que l’artista ha recorregut, literalment. El voler conèixer més sobre escenes atrapades en fotografies antigues i en altres elements d’altres èpoques, l’han portat a Bèlgica, Berlí­n, Grenoble, Polònia i Amsterdam, entre altres ciutats europees, per establir un nou camí a recórrer, a través de la seva obra. A aquest passeig, per al nostre plaer, sí estem convidats. Per a ell s’ha convertit en un estil de vida, com un nòmada. Les fotografies expliquen històries, però ell necessita conèixer-les de primera mà. Busca connexions, entrellaça moments, i distorsiona realitats. I aquí està  el seu propi conte: l’obra. Una fórmula literària recurrent podria ser una història amb diferents finals, però Emmanuel Lafont no podria sotmetre’s a un sol recurs literari. Gaudeix, i molt, escrivint històries amb diferents inicis per a un sol final, per plaure nostre, en visitar una de les seves exposicions. Un “Hi havia una vegada” resulta ser una antiga caixa repleta de tovallons de paper, postals i sota gots, regal d’una bona amiga a Berlín. Paral·lelament discorre la seva pròpia vida, intensa de per si, després d’altres vides. Convertides aquestes en imatges contemporànies que atrapa en el seu mòbil o en la seva retina, per traspassar-les al seu quadern (va ser precisament a Berlín on apareix per primera vegada el color en les seves anotacions). Simultàniament visita sovint Mallorca, per mantenir viu el seu idil·li amb la pedra litogràfica. Un idil·li iniciat fa uns anys gràcies a un “punt i apartâ”. En ser preguntat pel que li aporta el dibuixar una imatge sobre la pedra per ser estampada, no ho pot explicar. “La pedra és un element romàntic, fascinant. Dibuixar una imatge sobre una pedra, és tensió. Si surt bé és tot un alliberament. El millor de l’obra gràfica que s’inclou en l’exposició Un conte d’hivern, Ãés que reflecteix d’alguna manera el meu procés natural. No he donat per acabades les imatges en la litografia, he seguit amb elles gràcies a la xilografia, posant el color del projecte”. Curiosa fórmula per qui crea noves realitats a partir de realitats del passat, transformades en obra gràfica original gràcies a una tècnica d’estampació amb més de 200 anys d’història, avui.

El Lafont narrador creu en el destí­, sense ser conscient que en part és un destí creat per ell. No se sap artí­fex d’aquest nexe entre un passat i un present, equidistants, a la seva sort.  Un conte d’hivern és, potser, el projecte més personal d’Emmanuel Lafont. Per primera vegada l’artista descobreix gran part del treball previ a les imatges basat en la recerca, d’altra banda inacabada. Aquesta exposició és un desplegament de la personalitat de l’artista, qui pensa en gran i en petit per igual; que mostra la passió per un passat, al que no renúncia, per només així­ poder sostenir un present, en ocasions, irreversible i massa dens. Un conte d’hivern és Emmanuel Lafont.

 

Bel Font

Palma, Octubre 2017

PRENSA

Category
Exposicions