L’expressivitat i creativitat mitjançant la litografia

L’expressivitat i creativitat mitjançant la litografia

Quant als artistes, són molts els que prenen consciència que l’obra gràfica original i la litografia constitueixen un llenguatge propi, que va unit als processos d’investigació contínua en el camp de l’expressivitat i la creativitat. És així fins al punt en què la realització de la litografia exigeix talent, ofici i participació activa al llarg del procés creatiu i tècnic.

Tot i que alguns dels més grans pintors, com Durer o Rembrandt, utilitzaren la litografia per a la seva producció artística, i fins i tot Guillem Mesquida realitzà un dels primers nuus femenins, la veritat és que la majoria dels litògrafs eren artesans que no passaven de fer estampes populars sense gaires pretensions artístiques, i la majoria d’ocasions eren altres artesans qui calorejaven les estampes a mà. No deixa de ser curiós, en el camp artístic, que quan Senelfender inventà la litografia ni ell mateix va ser conscient de les possibilitats expressives d’aquest nou sistema d’impressió, i no va ser fins pocs anys després quan es descobrí la utilització dels colors en la litografia, quan Géricault, Goya i Delacroix es llençaren a la nova tècnica d’expressió i creació. Així, i segons explica J. Melià, els artistes trobaven i troben un sistema d’expressió insòlit, ple de riscs  temptadors, fet que de manera incomprensible passava desapercebut als observadors, obsessionats per la reproductibilitat, per l’art de masses i en definitiva, pel consum (Melià, 1989, p. 3). També Guillem Frontera posa de manifest que la litografia implica la multiplicació de les possibilitats expressives dels artistes (Frontera, 1987, p. 3).

Segons C. Martínez (Martínez, 2013), que realitza una entrevista a José Fuentes[1], el món de la litografia i l’obra gràfica original obre un camp immens de creació, ja que és un món en constant evolució, tenint en compte que aquesta tècnica és la que més ha evolucionat i més s’ha enriquit en el segle XX. Així, molts dels grans artistes han desenvolupat projectes en obra gràfica original, i de manera molt rellevant. Siguin Dalí, Picasso o Tàpies, tots veren que l’obra gràfica original, i la litografia, era un món que oferia unes possibilitats de creació molt singulars. En l’actualitat, cal destacar que l’efecte positiu, en el camp de creació és notable, i gràcies a això es veuen resultats extraordinaris en el camp de la litografia. Els artistes han arribat a trobar el punt de llibertat que els permet no preocupar-se tant pel mercat, de manera que tenen llibertat de creació i experimentació per treure tot allò que els interessa. Aquesta falta de preocupació pel mercat també és propiciada per les característiques de la litografia, ja que permet que l’obra dels artistes tingui un mercat més ampli. Aquest fet, sovint, s’ha denominat com la capacitat socialitzadora de l’obra gràfica original: en haver-hi diversos exemplars d’una obra, permet la reducció dels preus, fet que implica que pot ser més accessible pels compradors.

Fent referència a les possibilitats expressives, cal destacar que l’artista troba en la pedra unes possibilitats d’expressió que altres tècniques li neguen a causa de la seva força i capacitat de penetració en el paper. J. Melià destaca que la litografia no afecta l’aura del caràcter original de l’obra, parlant en termes d’expressivitat, perquè precisament és aquesta autenticitat que no es pot reproduir, però és gràcies a la litografia que es permet crear un tipus d’obra autèntica i original, que romp els motlles de l’exclusivitat que l’art ha tingut en moltíssimes ocasions (Melià, 1989, p. 4).

És Guillem Frontera qui parla del sorprenent vigor creatiu de la tècnica i dels artistes que la treballen. L’autor fa referència als contactes de la majoria d’artistes amb l’obra gràfica original, limitats a la serigrafia en molts casos per la facilitat d’accés a la tècnica. Amb la litografia es millora la situació de la creativitat, per la qual cosa molts dels artistes han descobert un món que multiplica les seves possibilitats d’expressió. La litografia permet crear una obra personal, tant en el procés de creació com en el d’estampació, recuperant el sentit artístic de l’obra gràfica original, descobrint que aquesta no pot ser una mera reproducció (Frontera, 1987, p. 3).

Parlar de l’expressivitat i la creativitat mitjançant la litografia sense fer referència als artistes seria quedar-se a mig camí. Per això, és important formular una sèrie de preguntes a artistes experimentats en aquesta tècnica i de llenguatge completament diferent. Artistes que creixen en els processos creatius i d’investigació, amb domini vers les tècniques tradicionals, conscients que són tècniques amb les quals a cada experiència pots sumar-hi.

Per tal d’esbrinar quines són les possibilitats expressives i creatives que fan de la litografia una tècnica especial en l’àmbit artístic, es tracten qüestions com: què és allò que fa especial la litografia? Que aporta de diferent al procés creatiu? Quines diferències permet la litografia a l’hora d’expressar-se artísticament? Tot i aquestes qüestions plantejades, també és interessant l’opinió del concepte de reproductibilitat de la imatge que tenen els artistes, que esbrinarem tot seguit:

Pel que fa a la qüestió què és allò que fa especial, en l’àmbit artístic, la litografia, cal destacar que, alguns artistes entenen la litografia com un art merament reproductiu. Cal destacar que pels artistes interessats en el món de les tècniques d’estampació tradicionals i en l’obra gràfica original, la litografia té dos vessants importants: per una part parlen del repte que implica tot el procés de treballar amb una tècnica indirecta, que el resultat final sempre és un poc incert. Per altra banda, es fa referència a la part de multiplicitat d’imatges, que tot i que no té relació amb el camp creatiu i expressiu, sí que es pot considerar un aspecte positiu però no decisiu, com un valor afegit que impulsa els artistes a experimentar amb aquesta tècnica. Com bé indiquen els artistes la capacitat expressiva de la litografia, en l’àmbit artístic, ha esdevingut amb el temps, ja que en els seus inicis la funció de la litografia era ben diferent. Cal destacar però, que avui en dia també té un altre vessant, l’artística, i és que allò que s’aconsegueix dibuixant sobre la pedra no ho ofereix cap altra tècnica. Són molts els artistes que afirmen que el món de les tècniques d’estampació tradicionals tenen un aspecte màgic, de quan aixequen el paper de sobre la pedra es pregunten: que haurà sortit?

En aquest sentit, el que fa especial la litografia és l’efecte “màgic” de descobrir l’estampa quan es retira el paper humit. Tot i saber el que s’ha dibuixat, el resultat final en veure l’estampa sobre el paper sempre varia, a més que mai surten dues estampes exactament iguals. És parla de la importància del valor afegit de l’obra que a la vegada és original (tot i ser una estampa) però no és única.

Avui en dia, tots els artistes que treballen amb la litografia no donen tanta importància al fet reproductiu com els resultats que ofereix. Com bé afirmen artistes experimentats en el camp, la litografia no reprodueix originals, sinó que crea obres pròpies, pensades exclusivament per ser creades sobre pedra.

Parlar de què fa diferent la litografia d’altres tècniques implica fer referència al procés tècnic que ja s’ha explicat anteriorment en aquest treball. Segons els artistes que treballen la tècnica, la litografia dóna la possibilitat de descobrir un món diferent. Els resultats que et dóna sempre són diferents de l’obra que es pugui realitzar sobre paper o sobre tela. La litografia és un llenguatge especial perquè una mateixa tècnica és capaç de transmetre infinitat de traços, depenent de si la treballes amb llapis o tinta. És aquesta versatilitat la qual la fa encara més especial.

En l’àmbit purament creatiu, cal destacar que el suport de l’obra sempre condiciona el disseny que s’hi plasmarà, en qualsevol expressió en les arts plàstiques, i així ho afirmen nombrosos artistes: quan es pinta sobre paper o tela, sempre el procés creatiu i l’expressivitat s’han d’emmotllar a les possibilitats que et dóna el suport, igualment important és la mida i el format d’aquest; la litografia no varia el concepte de l’autor, així com no ho fan altres suports, però sí que varia la creativitat de cada un i el llenguatge que en aquell moment s’utilitzi. Així, podem afirmar que els processos creatius a l’hora de treballar amb la tècnica litogràfica canvien, i fins i tot podem afirmar que en alguns casos canvien dràsticament: en la litografia s’ha de dibuixar un color per pedra. Això significa que si vols incorporar 5 colors en una imatge, has de dibuixar 5 pedres, una per color. En el procés creatiu això vol dir que s’ha de descompondre la imatge en capes, una per cada color. I no sols això, sinó que s’ha d’invertir la imatge, si l’artista desitja que el motiu “miri” cap a la dreta, a la pedra l’ha de dibuixar cap a l’esquerra.

En aquest cas, podem veure com els artistes canvien les pautes de la seva creativitat per emmotllar-les a la tècnica. Això no implica canviar el seu llenguatge, sinó fer-se servir d’altres eines per tal d’arribar a un resultat satisfactori. Tot i que el procés creatiu és més laboriós, al final els artistes arriben a la conclusió que es veu recompensat en els resultats.

Pel que fa a l’expressivitat, les possibilitats expressives que ofereix la litografia no es troben en cap altra tècnica. Quan s’utilitza la litografia com a llenguatge propi, l’obra adquireix una certa força i un aire diferent, ja que es concep l’obra per la pedra i per ser posteriorment estampada, i es té en el cap les possibilitats diferents que això ofereix, i que no ofereixen altres tècniques. Expressivament, la litografia aporta resultats molt difícils de comparar amb altres tècniques, així com no es pot comparar una pintura a l’oli amb una al tremp. Així, entenent el que aporta la litografia com a tècnica expressiva, amb la possibilitat de crear aigües, sumes de colors en diferents pedres[2], crea obres que poc tenen a veure (expressivament) amb els olis sobre tela. Segons els artistes, no es pot expressar el mateix amb l’oli que amb la litografia, són tècniques diferents i expressen coses diferents. De fet, cal destacar que es considera la tècnica com un element viu: es dibuixa una imatge, però l’efecte sorpresa sempre hi és. Els artistes saben el que han dibuixat, però no saben exactament com sortirà: la intensitat del traç, les aigües, es sap que hi són, però sempre és una sorpresa quant es veuen sobre el paper.

Esperança Llabrés


Referències:

Frontera, G. (1987). “Cinco años del Taller 6A”. A: Frontera, G. (coord.), Obra Gràfica – Mallorca. Edicions 6a Obra Gràfica.Palma: Edicions 6a Obra Gràfica, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i Calcografía Nacional. p. 1-4.

Martínez, C. (2013). “El poder de la obra gràfica”. A: Diario de Información. Nº s/n. Consulta en línia: http://www.diarioinformacion.com/cultura/2013/07/19/obra-grafica/1397226.html [Data de consulta: 13/03/2019].

Melià, J. (1989). “El Taller 6A i la nova Mallorca”. A: Edicions 6a Obra Gràfica: Llonja. Palma de Mallorca: Govern Balear. p. 3-5.


Notes:

[1] José Fuentes és professor a un Taller de Gravat de tècniques d’estampació tradicionals.

[2] En aquest cas es fa referència al fet que la tinta no és opaca, sinó que és transparent, fet que permet sumar colors, per exemple, amb l’estampació d’un motiu groc i després un de blau, es pot aconseguir el tercer color verd, sense necessitat d’estampar una tercera pedra.

No Comments

Post A Comment