La situació de la litografía en la contemporaneïtat. Un cas general.

La situació de la litografía en la contemporaneïtat. Un cas general.

És freqüent que en fer referència a la situació de la litografia (o l’obra gràfica original) en la contemporaneïtat el públic general pensa en el condicionant associat a la multiplicitat de la imatge, que pot ser mal interpretat com a afany de mercat i no d’aspecte creatiu o vinculat a la tècnica. Tot i que la litografia ha servit per a socialitzar l’art, en els darrers anys aquesta tècnica ha donat una gran passa, ja que genera obres en les quals l’edició és única o molt limitada[1], amb la qual cosa es reafirma el seu caràcter de creació al cent per cent, deixant de banda les mal interpretacions.

Un concepte que cal abordar quant a la situació de la litografia en la contemporaneïtat és el debat que des de fa anys gira en tron al concepte. Concretament em refereixo a la reproductibilitat de la litografia, aspecte que ha generat debat sobre si pot ser considerat equiparable a altres manifestacions artístiques. Com afirma Bernal, en moltes ocasions s’ha relegat la litografia com un art menor, ja que habitualment s’ha considerat erròniament un llenguatge de suport dels principals mitjans expressius, siguin la pintura o qualsevol altra (Bernal, 2013, p. 42). Tot i aquesta concepció, cal dir que després d’entrar en contacte amb diferents artistes contemporanis i entitats que treballen aquesta tècnica, aquesta concepció errònia “d’art menor” ha canviat, per dotar a la litografia la categoria de llenguatge expressiu per si mateix, apostant per l’edició de tiratges de gran qualitat[2], fomentant la investigació per superar-se creativament, tècnicament i artísticament.

En aquest punt també és important matisar que per afavorir que la litografia es converteixi en un llenguatge de primer ordre des de les entitats i artistes que la treballen, una passa important ha estat reduir el nombre d’exemplars de cada tiratge, per tal d’afavorir el concepte d’exclusivitat, que sens dubte gaudeixen els tradicionalment anomenats “grans llenguatges”.

Una de les consideracions que s’han de tenir en compte, enllaçant amb el que s’ha comentat en el paràgraf anterior, és que la litografia mai pot considerar-se com una simple seqüela de la pintura, ja que la primera té elements propis de diferenciació que la fan única i incomparable amb altres tècniques i procediments propis de la pintura. El mateix procés tècnic i les innovacions creatives contemporànies, a més del procés d’estampació, proporcionen qualitats i característiques a l’obra d’art final que no es poden trobar en la resta d’arts plàstiques (Carrete Parrondo, 1989, p.6).

Un altre aspecte important que destaquen nombrosos estudiosos de la temàtica, i en la meva opinió penso que en l’àmbit artístic ja s’ha superat, és l’ambigüitat entorn de la matriu com a obra en si mateixa. És el cas de la concepció de la pedra litogràfica i el dibuix que hi realitza l’artista com a obra artística per si (Bernal, 2013, p. 43-44).Cal tenir en compte, que la realització del dibuix sobre la pedra és solament un mitjà per aconseguir una finalitat, que és l’obra sobre paper. Per tant, i com bé expliquen alguns estudiosos de la matèria[3], quan un artista realitza un dibuix sobre la pedra, s’ha de tenir en compte que el seu valor artístic va més enllà, ja que l’artista treballa la matriu com a suport temporal per a la seva obra, que posteriorment serà passada al paper, suport definitiu.

Podem afirmar, després de tot l’exposat fins aquí, que la litografia és un art ben conegut actualment? D’acord amb Carrete Parrondo, la litografia és un art no mal conegut però si infravalorat, sigui per crítics, públic i artistes (Carrete Parrondo, 1989, p. 7). Per parlar de la situació de la litografia en l’actualitat, no podem deixar de parlar del públic (ja que del camp artístic parlarem posteriorment). Històricament, el públic ha tingut sempre un estret contacte amb el món de l’obra gràfica original, tot i que la litografia ha estat una gran desconeguda a causa de l’especialitat de la tècnica. La relació entre públic i obra gràfica original, històricament, s’ha entès des de la funció de reproducció d’aquesta, ja que servia i ha servit com a reproducció de la pintura i per la difusió de coneixements. Cal matisar però, que des del moment en què aquests procediments de reproducció i difusió de coneixements van començar a dur-se a terme per mitjà de mètodes fotomecànics, l’estampa va caure en un profund desconeixement. Actualment, aquest desconeixement ha estat salvat per uns pocs tallers i artistes que segueixen defensant les singularitats de l’obra gràfica original, aspecte que tractarem en una altra ocasió.

Esperança Llabrés


Notes

[1] Per molt limitada s’entén tiratges de 15, 20 o 30 exemplars.

[2]En aquest cas em refereixo a edicions que per cada exemplar s’han estampat fins a cinc pedres litogràfiques, sigui per estampar diferents colors o bé diferents parts d’una imatge, fet que rarament es duu a terme a causa de la gran dificultat per a l’artista de descompondre una imatge en diferents plans, atenent diferents colors que formaran part d’ella (un color per pedra) i a la dificultat tècnica de registrar cada pedra per a formar una imatge final ben composta.

[3] Per exemple, és el cas de Brown, B. (1930). Lithography for artists. Chicago: University of Chicago Press. Al llarg de l’estudi, Brown parla sobre la importància de concebre la matriu com una part més del procés de realització de l’obra, i no com a obra en si, ja que la pedra litogràfica sols és el suport temporal, que després serà estampada sobre paper. Un cop acabada l’edició del tiratge la pedra serà granejada, procés que implica la destrucció de la imatge.


Referències

Bernal Pérez, M. M. (2013). “¿Qué es la obra gràfica original?”, “La reproductibilidad de la obra de arte” i “Congreso de Viena”. A: Cuadernos de Bellas Artes. Nº 14. Tenerife: La Laguna. p. 41-46. Consulta en línia: http://www.revistalatinacs.org/067/cuadernos/14CBA.pdf [Data de consulta: 27/05/2018].

Brown, B. (1930). Lithography for artists. Chicago: University of Chicago Press.

Carrete Parrondo, J. (1989). “Taller 6A. El camino a recorrer.” A:Edicions 6a Obra Gràfica: Llonja.Palma de Mallorca: Govern Balear. p. 6-7. 

No Comments

Post A Comment